diumenge, 6 de maig de 2012

MANIFEST CASTELL 22 D'ABRIL DE 2012: PEDRES QUE SENTEN I ENS PARLEN


Dedicat a la memòria de Pepe Francés i Alberto Ventura.

HUI US VULL FER UNA PREGUNTA: PENSEU QUE LES PEDRES SENTEN?  QUÈ EM DIEU? ALGUNA VEGADA HEU TINGUT LA IMPRESSIÓ QUE ES QUEIXEN? JO SÍ, I JA HO VAIG SOSPITAR QUAN VAIG LLEGIR ELS VERSOS DEL VELL POETA SAGUNTÍ: “JO HE NASCUT VOLTAT DE PEDRES VIVES, PECES D’UN TEMPS PLE D’OMBRES I VIGÈNCIES.”

I HO VAIG VOLER COMPROVAR, VOLIA SABER SI LES PEDRES QUE DORMEN FERIDES D’ANTICS CISELLS, RESPONIEN AL TACTE DE LA MEUA PELL, AL MEU ALÉ, ALS MEUS ULLS OBERTS. I  VAIG DESCOBRIR QUE LES PEDRES HAVIEN PLORAT PER LA MORT DEL SEU HOMER.

I UN DIA, A POQUETA NIT, VAIG ENDINSAR ELS MEUS DITS EN UN CLEVILL DEL TEMPLE, ARRAN DE LA ROCA MARE, I VAIG SENTIR BATEGAR EL MUR, AL RITME DE LES PREGÀRIES ADREÇADES A APOL.LO. I VAIG SENTIR GEMEGAR VOLUPTUOSAMENT  LA CASTA DIANA. I EM VAN ARRIBAR ELS ECOS DELS SALIS, SACERDOTS DE MART. I EM VAIG COMMOURE.

I UN ALTRE DIA, PALPANT LA MURALLA, VAIG SENTIR LA SÚPLICA D’UNA PEÇA DE COLUMNA ESTRIADA; ELLA I LES SEUES COMPANYES HAVIEN ENLAIRAT ORGULLOSAMENT EL TEMPLE D’HÈRCULES. I ARA EREN MATERIAL INNOBLE, SIMPLE FARCIT DE MURS INFIDELS. VAIG INTENTAR ARRANCAR-LES, RESTITUIR LA SEUA DIGNITAT DIVINA, PERÒ NO TENIA LA  FORÇA NECESSÀRIA. SÓC UN MORTAL, NI TAN SOLS UN HEROI.

FA NOMÉS UNS MESOS, VAIG SENTIR QUE ELS CAPITELLS,  I LES BASES DE LES COLUMNES DEL FÒRUM EM CRIDAVEN. NO COMPRENIEN QUÈ FEIEN PER TERRA, DESORDENATS, INSERVIBLES. LA SEUA BELLESA ESDEVENIA INÚTIL, ESTÈRIL SENSE EL DESTÍ QUE L’ARTISTA ELS HAVIA CONCEDIT.

UNA VESPRADA, MENTRE MENJAVA EL FRUIT DE LA FIGUERA, RECOLZADA L’ESQUENA EN EL BLOC DEDICAT A L’EMPERADOR, VAIG NOTAR QUE LES LLETRES ES MOVIEN, I EM RECORDAVEN QUE ALGÚ SE N’HAVIA OBLIDAT, QUE EL ALTRES MONUMENTS LAPIDARIS REPOSAVEN ALS MUSEUS, I QUE NO ESTAVA BÉ HAVER DE VIURE A LA INTEMPÈRIE, OCULTES A LA VISTA DELS TURISTES.

I JO NO VAIG CONTESTAR, PERQUÈ SÓC EGOISTA, I JA M’AGRADA QUE LES COSES SIGUEN COM SÓN. M’AGRADA GAUDIR, SOLITÀRIAMENT, DEL TACTE DE LES PEDRES, ACARICIAR-LES SECRETAMENT, TROBAR LA CLAU DEL MISTERI I DEL PLAER. LES VULL PER A MI I SÓC GELÓS D’ALTRES MIRADES. NO M’AGRADA COMPARTIR EL QUE M’HA COSTAT TANT DE DESCOBRIR. I M’AGRADA LLEGIR OVIDI I HORACI GRATANT-ME LES ESPATLLES CONTRA LA SUPERFÍCIE FERIDA PEL CISELL, MENTRE MENGE LES FIGUES MADURES DE L’ARBRE QUE CREIX LLIURE I SALVATGE, DE L’ARBRE QUE ARRELA ALS MURS QUE ELS CÍCLOPS VAN BASTIR.

PERÒ TAMBÉ COMPRENC QUE AIXÒ NO POT SER, QUE NO HI TINC DRET,  I PER AIXÒ HUI INVOQUE HÈRCULES. I LI IMPLORE QUE TORNE A LA CIUTAT QUE TANT LI VA PREGAR, QUE TANTS DONS LI VA OFERIR. TORNA HÈRCULES A LA TEUA PÀTRIA , RESCATA LES COLUMNES EMPRESONADES ALS MURS, ESCOLTA LES QUEIXES DE LES PEDRES QUE CRONOS HA OBLIDAT, OBRI LES PORTES VEDADES PER LA DESÍDIA. I NOSALTRES ET DEMOSTRAREM QUE SOM DIGNES DELS NOSTRES ORÍGENS I DE LA NOSTRA HISTÒRIA.

 I PER AIXÒ ESTEM HUI ACÍ, LLIURES I DISPOSATS, PERQUÈ JA HEM APRÉS A ESCOLTAR LES PEDRES.


Quico Fernández.