Malgrat el fred posterior a la pluja, a La Vall de Segó ens dirigirem el
diumenge passat un bon grapat de persones per escoltar a Carme R. Torrejón, la
nostra guia eixe dia i col·laboradora en el Col·lectiu. Ens esperava al poble
de Faura per començar el nostre recorregut per les diferents terres que posseïren
els antics senyors de la zona.
Començà la visita explicant que, tot i que en l’actualitat en són sols 5
els pobles que conformen les Valls, antigament eren molt més, entre ells Almorig,
que és la placeta on començà a explicar. Poc més que 5 o 11 cases de moros
habitaven aquestes antigues alqueries islàmiques en el moment de la Conquesta
de Jaume I. Així, alguns dels senyors que van participar en les campanyes
militars van rebre aquestes terres per part del rei per explotar-les (sempre
amb la mà de conreu dels moriscs) i per guanyar poder i privilegis. Car, el que
representen aquests palaus rurals, com puga ser el cas del Palau dels Monsoriu a
Faura, que després l’adquiriren els Vilarrasa i també els Vives de Canyamàs,
són la presència virtual, si ens permet l’expressió, d’un senyor que, més que
viure allí de continu tenia, aquestes residències per controlar la zona.
Després de veure el palau de Faura, que tot i que està restaurat conserva
molts elements originals i ens pot donar la idea de com serien aquestes cases
senyorials a l’època medieval, ens dirigirem a veure el palau que posseïren els
Vives de Canyamàs a Benifairó. Els Vives de Canyamàs van ser una de les famílies
més poderoses al Sagunt medieval, on tenien diverses cases. A més a més de
Sagunt i Benifairó, també van ser senyors d’altres alqueries com Garrofera o
Quémalo. El palau de Benifairó, tot i que es construiria a partir d’un altre
edifici d’època medieval, és plenament del segle XVII. Malgrat ser més modern, es
conserva en pitjor estat. Possiblement, una de les causes siga l’expulsió dels
moriscs, que és quan anaren perdent possessions, i per tant mà d’obra per part
d’aquests, o potser no es degué acabar. El cert és que, segons ens va mostrar
Carme, es conserva encara un inventari de peces decoratives i de marbres
procedents de Gènova que s’encarregaren a artistes d’allí, ja que quan Juan
Vives de Canyamàs va servir a Felip II, Felip III i Felip IV va establir
llassos econòmics per poder portar-se a Benifairó els escultors que decoraven
els palaus genovesos amb marbres blancs i negres de Carrara i altres regions.
Hauria de haver sigut un palau esplendorós.
D’allí ens n’anàrem a un lloc on la gent tenia moltes ganes d’entrar-hi: la
torre de Benavites. Després de fer dos grups, ja que el nombre de persones era
considerable, muntarem als més de 22 metres d’altura i quatre pisos per poder
gaudir, no sols de la decoració i curiositats que amaga aquest edifici, sinó de
les espectaculars vistes que des d’allí es tenen de tota la vall. Eixe dia el
mar es veia espectacular.
I ja tan sols ens quedaven dos llocs a visitar: el palau de Quartell, que
tot i estar dedicat als Orbe en la façana (família provinent del País Basc)
també va pertànyer als Vives de Canyamàs. Actualment, tant aquesta casa com el
palau de Benifairó i el de Faura són de l’actual Comte de Faura.
Una vegada en Quart, Carme ens explicà que el palau senyorial del baró de
Quart, que després passaria ser també el Comte d’Almenara, estava situat entre
l’actual plaça del Pòpul i la de Sant Miquel. Aquest és el centre de la vila i
el seu urbanisme encara ens ho diu. A continuació ens dirigirem a l’actual
església de Sant Miquel, i dic actual perquè en principi l’església amb aquesta
advocació és la que ara és la Casa de la Cultura, ja que l’església actual
primer va ser l’edifici de culte que estava associat al Convent dels Servites.
Un orde mendicant, que arribà des d’Itàlia per edificar allí el que seria el
convent i nou seminari.
I ací, i abans d’anar-nos-en a casa, ens esperava el museu que hi ha situat
al cor de l’església, que va aparéixer fa pocs anys i que ningú contava encara
que estigués. Allí estan encara els cadirats de fusta del cor, una maqueta de
com era el convent i un museu de tot el que posseïen els religiosos a Quart.
Entre les millors peces que hi ha cal destacar una escultura de sant Peregrí,
patró dels Servites, que possiblement s’emmarca dins del taller de l’escultor
Vergara, un dels millors artistes del barroc valencià.
La visita no defraudà, i, tot i que va ser extensa (a causa dels
desplaçaments) creiem que la gent va gaudir, i va conéixer coses que
desconeixien, segons ens van contar.
Moltes gràcies a tots i totes per vindre i recordeu: conèixer és estimar i
valorar, la millor manera de conservar el que tenim ara i perquè perdure.
