dimarts, 22 de gener del 2019

20/I/2019 RUTA LITERÀRIA BRU I VIDAL



Amics i amigues del Col·lectiu:

Avui hem començat una via diferent en la manera d’estimar el nostre poble, que no és sinó descobrir als poetes, o més concretament al poeta Bru i Vidal, Don Santiago per als del poble.



Tot i que avui era un dia nuvolós, plujós, i ple de festa , perquè se commemorava Sant Antoni, hi havia benedicció dels animalets i molt de soroll, malgrat tot això, hem anat pel poble recitant poemes del nostre més insigne poeta: Bru i Vidal.



La veritat és que era tot un repte, per les circumstàncies abans esmentades, però hem arribat a un moment en que no ens atura res i hem eixit al carrer, tot i que he de confessar que jo anava pensant que no hi hauria ningú.




He arribat al lloc de concentració, l’avinguda dels Sants de la Pedra, a la Telefònica i n’hi havien més de seixanta persones esperant i això, m’ha motivat molt i m’ha reafirmat en que la decisió era la correcta.



Allí mateix, de la mà d’Olga Gargallo, organitzadora i inventora de la ruta, ens ha explicat  en què hi consistia. Jo,  repartia els poemes aleatòriament i la gent me’ls agafava , ja sabien que havien de llegir-los.




Allí, recolzats en la barana del riu hem començat en el poema  “Avinguda,”, recitat per la xiqueta Carmen Alfaro, hem continuat en “Riu” recitat per Tona Marco, després per “Escola”, recitat per Conxa Cardo...després “Glorieta” i així fins arribar al Calvari, on hem acabat la Ruta. He de fer menció als dos fills de Santiago Bru i tota la seua família i nets que estaven presents, Santiago Bru, fill, ha recitat “Plaça major” junt en Antoni Gómez, ( un poema preciós).




Vull destacar per una banda l'emoció que supose que tindrien els fills en vore el reconeixement dels assistents a l'obra del seu pare, per una altra l'emoció dels assistents, que no hem tingut ningun problema en llegir i en fer-li homenatge al poeta Bru.




Ha estat un matí magnífic i excepcional. Esperem tornar a fer la segona part de la ruta en la Primavera.



Moltes gràcies a tots i totes i a l'Ajuntament per haver recolzat esta iniciativa i sobretot a Olga Gargallo per haver-nos donat l'ocasió de poder encetar-la.


A continuació podeu trobar els poemes llegits a la ruta:

1. Avinguda Cronista Santiago Bru i Vidal


FIDELITAT AL PASSAT

            Em vénen com onades al pensament,
els records d’altres dies, quan era infant
ple d’il·lusions i ple de vida.
            Em vénen com onades...

            L’última flauta de la nit s’apaga
sense esperar el dia, i bull la ment
mentres evoque el temps d’anar a escola.
            L’última flauta...

            Les cares que ara veig no són idèntiques
a les d’aquell bell temps ple de candors.
Tots hem crescut i veig que és una llàstima.
            Les cares que ara veig...

            Tan sols el poble —el meu— viu tot fidel,
a l’ombra del passat, cara al futur,
amb els carrers que pugen al castell
i el riu i el pont i l’ampla glorieta
que acull la joventut totstemps joiosa.
            Sols el meu poble...


2. Pont sobre el riu Palància. Avinguda Cronista Santiago Bru i Vidal - Avinguda dels Sants de la Pedra

RIU DEL MEU POBLE                                          


Quina pena sent quan veig
el meu riu sense gens d’aigua.

            Contemple el llit pedregós
que de les muntanyes baixa
com un caminàs tot blanc,
sec el cos i buida l’ànima,
i em venç una pena immensa
quan, vora el meu poble, escampa
el seu abraç poderós
sense més afanys que l’ànsia
d’ofrenar un darrer cant
a l’assedegada plana
que l’espera, amorosida,
des de mil·lenis d’estada.

            I quina pena em dóna
vore el meu riu orfe d’aigua!

            Mil baladres escampats
són, a penes, una estampa
de verdor que s’insinua
de tret en tret, en la llarga
teoria pedregosa
d’un llit sense jaç ni esperança;
llit que somnia plaers
—endevina, endevinalla—
i fecundants avingudes
i camins amples de plata
que puguen deixar la vida
allà on la mort amenaça.

            Quina pena sent en vore
el meu riu sense gens d’aigua!

            Pedres seques, pedres calves,
fingida catifa blanca
sense més llum ni color
que el ruixim de la rosada
per les nits, lleu humitat
que el sol en instants agrana.
Vagues, cloròtiques, mínimes
lletreres de verdor pàl·lida,
piteres flaques i nanes
sense virtud ni constància,


cards punxosos, plantes pobres,                       
tan pobres que ni la saba
vol llançar a l’aire un crit
per si es torna en una llàgrima.

            Si algun canyaret mig sec
apareix en una rambla,
al lleu volar de les canyes
al vent, és com una taca
verda que juga a ser vida
entre l’ermàs abocada.

            Quina pena, Senyor, dóna
contemplar el riu sense aigua!

                                    (1939)

3. CEIP Cronista Chabret. Plaça del Cronista Chabret

RECORD D’ESCOLA

            Ens deien que la dona era pecat.
El món era un no-res ple de cadenes.
Ens prohibien parlar de l’amor.
I ens omplien la gola d’himnes.
Tan solament hi havia salvació per a uns pocs,
per a aquells que gaudirien del privilegi
d’una mort santa,
d’una vida plena d’austeres negacions.
tot açò barrejat amb doctes parlaments sobre els triangles,
sobre els rius i les muntanyes,
sobre el principi de Pascal, sobre l’ortografia
i la funció clorofíl·lica.
De sobte un sentia que anava fent-se gran,
que la dona és quelcom més que una senyora que es diu
            mare, o tia, o germana.
Que fins i tot valia la pena mirar-la.
I tocar-la, i...
Encara, però, no havíem deixat l’escola.
Totes les altres coses vindrien després.
Lentament, si voleu, però vindrien.
Certament i segura. Forçosament i ferma.
Inexorablement.

4. La Glorieta. Plaça del Cronista Chabret

GLORIETA

            Primavera ha baixat plena de vida
a acollir la sentor de flors novelles,
i hi ha un càstig de flors i de poncelles
de l’arbre saguntí d’humana mida.

            El temps o riure és cert i a tot convida
entre alegres anars i contarelles,
i un diàleg d’amor a les estrelles
es perd sota la nit gran i adormida.

            Primavera eternitza en un baf, s’estova
i es perllonga tot l’any com una prova
de que viu en els cors com una brasa.

            Si la tardor trau catifa de fulles,
no és pas l’adéu, tan sols són les despulles
d’una victòria més d’amor que passa.


5. Biblioteca Pública Cronista Chabret. Plaça del Cronista Chabret

LLIBRES AMICS


“Mi ingenio los engendró
y los parió mi pluma...”
         (Cervantes)

            Set o setenta, o set-cents, o set mil, tants s´hi val.
Prestatges plens, farcits, reblits de llibres
grimpen per les parets —i avancen— de ma casa,
pels metres quadrats de ma casa,
pels metres cúbics de ma casa,
pels bucs de ma casa.
I àdhuc pengen del trespol de ma casa.

            Llibres gruixuts, llibres prims,
relligats o en rústega
(més d’un té soltes les fulles de tant de consultar la seua
anatomia).
N’hi ha d’alguns que, de tan prims, l’escrit a penes
arriba a cobrir les quatre fulles d’un quadern.
D’altres que hi cal de quatre xifres per expressar el seu
            tamany.

Llibres. Llibres pertot i més llibres encara.
Llibres!
Els llibres fa temps que envaïren ma casa.
I encara en fa més temps que m’envaïren a mi.
Em guanyaren, van vèncer.
M’aclapararen.
Llibres, lleibres. Més llibres.

            I què puc fer jo, pobre de mi, humil criatura,
si no m’agrada altra cosa més que comprar llibres,
adquirir llibres,
si no sé més que llegir llibres,
si no aprofite per a més que per escriure llibres?
Trista cosa, ben cert,
això d’escriure llibres (més trista encara si arriba
a la categoria de dissort,
de dèria,
de necessitat imperiosa).

            Llibres que es multipliquen per centenars, per mils...
Molts dels quals són fills meus. Ai, pense, fills meus!
Llibres que pots trobar-te algun dia, algun bon dia,
biblioteconòmicament ordenats en una Biblioteca
més o menys popular,
més o menys erudita,
comentats amb fervor per la mà d’un amic,
tractats amb reverència
i, fins i tot, traduïts a una altra llengua
...o vilment despreciats, convertides les fulles en propici
            embolcall.
o bé perduts en un sostre
junt a la més diversa mercaderia,
o llançats a una bassa femera,
o cremats com feia aquella monja que tot ho cremava,
o foradats com els d’aquell general
que els usava per tirar al blanc,
o senzillament abandonats...

            Pobres llibres si són teus.
Pobres, també si són fills d’altri.
Perquè tots són fills, al capdavall.
Meus o teus, o d’aquell que encara vol escriure.
Llibres fills.
Pobres fills.
Llibres...

6. Carrer Sant Dídac

AQUELL DIA

            Jo vaig nàixer un dia calorós de juliol  
en una cambra clara d’una casa menuda
d’un carrer curt i estret d’eixos que pel meu poble
juguen a conservar la rància fesomia
de segles entre pedres i calç i ombres eternes
que a penes entreveuen el sol quan pel migdia
s’escampa pels carrers com una meravella
més “mera” quan més “vella” i tot i més encara
quan naixen els infants en dies calorosos
de l’estiu com el dia aquell que jo vaig nàixer
que per cert no era dia perquè era nit i alhora
cantaven tots els galls la primera cantúria
d’aquella matinada d’estiu en què ma mare
cuitava tremolosa sentir el primer plor
d’aquell fill esperat i sentir la carn tendra
junt a la seua galta i plorar d’alegria
en aquella nit càlida de l’estiu saguntí
que Déu li concedia com un cant d’esperança.


7. Mercat. Plaça de la Peixcateria

CANÇONETA

            Per la plaça del Mercat
passejava una gateta.

            Un carretó que ha passat
l’ha xafada a la cueta.

            Un gatet molt arriscat
l’ha curada, la pobreta.

            El carretó se n’ha anat,
ella plany arropideta.

            Ara ploren gata i gat
agafats de la maneta.



8. Plaça Major

PORXES

            Porxes de la Plaça Major
on aprenguérem a esperar tu i jo.

            Porxes d’irregular anatomia
on cada pedra sap d’un camí i d’una vida
solcada per mil veus i mil edats
que aventen llunyanies i passat
(o els arcs que encara queden
per miracle del temps, en mig punt o apuntats
somnien xarradisses al capvespre).

            Recordes la fonteta que aspirava
a ser font de jardí, i no arribava
ni a ser font, ni farola, ni peiró, ni rastre d’antic pou?   

Porxes de la plaça, cavallers d’altres segles,
anunci famolenc de pervivències
on ressonen encara cançonetes
al recer de les hores i les pedres.

            Si contaren els passos que comptàvem
en el nostre passeig inacabable!
Mil...dos mil...un milió, o dos, o més...

            Veig encara la cara del forner
vora el cantó, fixa en els nostres passos,
i la fornera que venia el pa.
I les dones que eixien a mirar-nos aquell dia que vaig
tornar, radiant,
amb uniforme nou, i al cap
em brillava una estrela.
(Ai! que quan hom es jove la fantasia alena).

            Porxes de la paça vella, pedres, arcs, gestos.
Venia la tardor, colpejaven les ombres,
les nostres mans amaven la mútua carícia
i saber-se llumins plens de calor amiga.
Quan venia la pluja o l’aspra tramuntana,
els porxes eren nostres, i tota l’ampla plaça
quedava convertida en ample riu
per a tu i per a mi.

            Si anàvem per la dreta, el botiguer mirava,
i fins l’apotecari del cantó de dalt mirava.
i aquelles tres germanes i el cosí que mirava,
i Remei, i Maria, i tot el món mirava.
I encara el rector, en eixir de l’església, mirava
(de reüll, si voleu, però mirava),
i l’escolà, que era molt alt, mirava.
i ta tia, com mirava!
“És un xic que promet”, li havien dit un dia,
i ella, maternalment, aprovava la dita,
que la seua neboda —“tu què t’has cregut”— no era com         
            les altres
“i cal fer les coses per a bé”.

            Els porxes començaven a créixer cada dia
per a tu i per a mi. Els diumenges moria
la darrera il·lusió de la setmana.
I a esperar el dissabte que tardava, tardava...

            I novamet els porxes obrien un racó
i un sospir al capvespre,
i es vestien de festa per la nit,
quan el nostre passeig era a la banda esquerra
i el sòl més pla era una gran cadena
de passos apressats, distants, que ni miraven
ni tan sols pareixien ser reals. Com si quatre
haguessen perdut l’esme i els altres el rellotge.
I no miraven tants.
(Potser perquè vivien, els més, als “pisos”alts).
Porxe va i porxe ve.
                                I porxes,
                                               porxes,
                                                           porxes.
Porxes alts, porxes grans, porxes teus, porxes meus,
porxes que conegueren el silenci i la veu
de dos adolescents que un dia, ara ben llunyà,
filaven una ardenta renglera d’esperances.

            Porxes de la Plaça Major
on aprenguérem a esperar tu i jo.

            Quan de bell nou retorne a xafar eixes pedres
crec escoltar nou càntic,
com un poema alegre que es trenca en mil records
i encara en moltes veus.
O potser un retrat molt més humà,
un poema novell que em recobra la via d’aquells moments
            i em fa
sentir-me satisfet per l’elecció ben feta.



9. Església de Santa Maria. Banc de les mentides


DEMÀ ÉS DIUMENGE

Demà, que és diumenge,
quina festa fan?
            No anirem a escola
i el pare ens durà
jocs i llepolies.
La mare farà
coquetes amb mel
i un llongo ben gran.

            Demà que és diumenge,
quina festa fan?
            Hi haurà a les esglésies
repic general.
Faran processó
i anirem mudats
a l’escolania
tots de blanc i blau.

            Demà, que és diumenge,         
quina festa fan?
            Un cor de donzelles
canten a l’altar
de Santa Maria,
i el bon escolà
donarà ronyosos
als nens que aniran.

            Demà, que és diumenge,
quina festa fan?
Potser que me’n vaja
al riu a jugar,
a veure com ballen
a ritme de vals
gripaus i granotes
i algun llangardaix.

            Demà, que és diumenge,
quina festa fan?
            Els grans no treballen,
se’n van a caçar
o a pescar anguiles
i, alguns, a ballar,
o a veure les xiques
a voreta mar.

10. Carrer dels Cavallers

CARRER DELS CAVALLERS

Quin arrelam de segles per l’escaire
que atén antigues pedres del carrer.
Quin regust d’ombres fixes! Quin deler
el del sol per sentir-se caminaire

sobre les lloses. Senda oberta al caire
de vells blasons que dormen un quefer
i, en un suprem esforç, dan el darrer
sentit a un nom que regalima en l’aire.

Quan ve la nit pareix que una altra troba,
dominant els silencis, duu la prova
de vianants antics que s’han perdut

entre aldarulls del temps, mentre a les portes
d’alguna llar perviuen les somortes
armes parlants i timbres d’un escut.


11. Carrer Penya Esvaradora

CANÇÓ DE BERENAR

                                                                       Salvadora,
                                                                       repica la tambora
                                                                       i acompanya les xiques
                                                                       a la Penya Esvaradora.
                                                                       Cançó popular saguntina
SALVADORA és una xica
llarga i llisa com un fus,
que tan sols se menja al dia,
quatre dàtils i un tramús.

Salvadra, pica, pica,
pica i repica al compàs,
que a Penya Esvaradora
ni arribes ni arribaràs.

Salvadora, que és molt prima,  
prima i alta com un pi,
s’alimenta de sardina
i llonguet sucat en vi.

Salvadora, pica, pica,
pica i repica al compàs
que a Penya Esvaradora
ni arribes ni arribaràs.

Salvadora no va a escola
per anar-se’n a jugar,
i s’escapa de sa mare
quan li porta el berenar.

Salvadora, pica, pica,
pica i repica al compàs
que a Penya Esvaradora
ni arribes ni arribaràs.

Salvadora, com no menja,
se lio ha fet cara de fil,
i sa mare l’empapussa
amb formatge, pa i pernil.

Salvadora, pica, pica,
pica i repica al compàs
que a Penya Esvaradora
ni arribes ni arribaràs.

12 Calvari

CALVARI

            Símbol d’una gran fe que mai no es trenca
i reviu sobre els segles i les gents.
Empinada sendera d’amatents
corbes i altius xiprers, riscosa llenca.

            Ziga-zaga de l’hora primerenca
entre passos de negres penitents
acorats per idèntics pensaments
en perenne i sublim alba abrilenca.

            (El meu pensament va dret a les blanques
pedres del teu camí, sentides tanques
que, en altre temps, per mi foreu joguina).

            Un divendres cada any brilla l’ermita
i, en paleta de llums, el marc limita
de la Semana Santa saguntina.





dimecres, 9 de gener del 2019

20/I/2019 RUTA BRU I VIDAL

Amics i amigues del Col·lectiu,

Vos informem que la propera visita serà la ruta Bru i Vidal, el diumenge 20 de gener de la mà d'Olga Gargallo.

Es trobarem a les 10 del matí davant de l'edifici de Telefónica. 

Vos esperem!

El Col·lectiu