Amics i amigues del Col·lectiu:
Avui hem començat una via diferent en la manera d’estimar
el nostre poble, que no és sinó descobrir als poetes, o més concretament al
poeta Bru i Vidal, Don Santiago per als del poble.
Tot i que avui era un dia nuvolós, plujós, i ple de festa
, perquè se commemorava Sant Antoni, hi havia benedicció dels animalets i molt
de soroll, malgrat tot això, hem anat pel poble recitant poemes del nostre més
insigne poeta: Bru i Vidal.
La veritat és que era tot un repte, per les
circumstàncies abans esmentades, però hem arribat a un moment en que no ens
atura res i hem eixit al carrer, tot i que he de confessar que jo anava pensant
que no hi hauria ningú.
He arribat al lloc de concentració, l’avinguda dels Sants
de la Pedra, a la Telefònica i n’hi havien més de seixanta persones esperant i
això, m’ha motivat molt i m’ha reafirmat en que la decisió era la correcta.
Allí mateix, de la mà d’Olga Gargallo, organitzadora i
inventora de la ruta, ens ha explicat en
què hi consistia. Jo, repartia els
poemes aleatòriament i la gent me’ls agafava , ja sabien que havien de
llegir-los.
Allí, recolzats en
la barana del riu hem començat en el poema
“Avinguda,”, recitat per la xiqueta Carmen Alfaro, hem continuat en
“Riu” recitat per Tona Marco, després per “Escola”, recitat per Conxa
Cardo...després “Glorieta” i així fins arribar al Calvari, on hem acabat la
Ruta. He de fer menció als dos fills de Santiago Bru i tota la seua família i
nets que estaven presents, Santiago Bru, fill, ha recitat “Plaça major” junt en
Antoni Gómez, ( un poema preciós).
Vull destacar per una banda l'emoció que supose que
tindrien els fills en vore el reconeixement dels assistents a l'obra del seu
pare, per una altra l'emoció dels assistents, que no hem tingut ningun problema
en llegir i en fer-li homenatge al poeta Bru.
Ha estat un matí magnífic i excepcional. Esperem tornar a fer la segona part de la ruta en la
Primavera.
Moltes gràcies a tots i totes i a l'Ajuntament per haver
recolzat esta iniciativa i sobretot a Olga Gargallo per haver-nos donat
l'ocasió de poder encetar-la.
A continuació podeu trobar els poemes llegits a la ruta:
1. Avinguda Cronista Santiago Bru i Vidal
FIDELITAT AL PASSAT
Em vénen com onades al pensament,
els records d’altres
dies, quan era infant
ple d’il·lusions i
ple de vida.
Em vénen com onades...
L’última flauta de la nit s’apaga
sense esperar el dia,
i bull la ment
mentres evoque el
temps d’anar a escola.
L’última flauta...
Les cares que ara veig no són
idèntiques
a les d’aquell bell
temps ple de candors.
Tots hem crescut i
veig que és una llàstima.
Les cares que ara veig...
Tan sols el poble —el meu— viu tot
fidel,
a l’ombra del passat,
cara al futur,
amb els carrers que
pugen al castell
i el riu i el pont i
l’ampla glorieta
que acull la joventut
totstemps joiosa.
Sols el meu poble...
2. Pont sobre el riu Palància. Avinguda Cronista
Santiago Bru i Vidal - Avinguda dels Sants de la Pedra
RIU DEL MEU POBLE
Quina pena sent quan veig
el meu riu sense gens
d’aigua.
Contemple el llit pedregós
que de les muntanyes
baixa
com un caminàs tot blanc,
sec el cos i buida
l’ànima,
i em venç una pena
immensa
quan, vora el meu
poble, escampa
el seu abraç poderós
sense més afanys que
l’ànsia
d’ofrenar un darrer
cant
a l’assedegada plana
que l’espera,
amorosida,
des de mil·lenis
d’estada.
I quina pena em dóna
vore el meu riu orfe
d’aigua!
Mil baladres escampats
són, a penes, una
estampa
de verdor que
s’insinua
de tret en tret, en
la llarga
teoria pedregosa
d’un llit sense jaç
ni esperança;
llit que somnia
plaers
—endevina,
endevinalla—
i fecundants avingudes
i camins amples de
plata
que puguen deixar la
vida
allà on la mort
amenaça.
Quina pena sent en vore
el meu riu sense gens
d’aigua!
Pedres seques, pedres calves,
fingida catifa blanca
sense més llum ni
color
que el ruixim de la
rosada
per les nits, lleu
humitat
que el sol en
instants agrana.
Vagues, cloròtiques,
mínimes
lletreres de verdor
pàl·lida,
piteres flaques i
nanes
sense virtud ni
constància,
cards punxosos,
plantes pobres,
tan pobres que ni la
saba
vol llançar a l’aire
un crit
per si es torna en
una llàgrima.
Si algun canyaret mig sec
apareix en una
rambla,
al lleu volar de les
canyes
al vent, és com una
taca
verda que juga a ser
vida
entre l’ermàs
abocada.
Quina pena, Senyor, dóna
contemplar el riu
sense aigua!
(1939)
3. CEIP Cronista Chabret. Plaça del Cronista
Chabret
RECORD D’ESCOLA
Ens deien que la dona era pecat.
El món era un no-res
ple de cadenes.
Ens prohibien parlar
de l’amor.
I ens omplien la gola
d’himnes.
Tan solament hi havia
salvació per a uns pocs,
per a aquells que
gaudirien del privilegi
d’una mort santa,
d’una vida plena
d’austeres negacions.
tot açò barrejat amb
doctes parlaments sobre els triangles,
sobre els rius i les
muntanyes,
sobre el principi de
Pascal, sobre l’ortografia
i la funció
clorofíl·lica.
De sobte un sentia
que anava fent-se gran,
que la dona és
quelcom més que una senyora que es diu
mare, o tia, o germana.
Que fins i tot valia
la pena mirar-la.
I tocar-la, i...
Encara, però, no
havíem deixat l’escola.
Totes les altres
coses vindrien després.
Lentament, si voleu,
però vindrien.
Certament i segura.
Forçosament i ferma.
Inexorablement.
4. La Glorieta. Plaça del Cronista Chabret
GLORIETA
Primavera ha baixat plena de vida
a acollir la sentor
de flors novelles,
i hi ha un càstig de
flors i de poncelles
de l’arbre saguntí
d’humana mida.
El temps o riure és cert i a tot
convida
entre alegres anars i
contarelles,
i un diàleg d’amor a
les estrelles
es perd sota la nit
gran i adormida.
Primavera eternitza en un baf,
s’estova
i es perllonga tot
l’any com una prova
de que viu en els
cors com una brasa.
Si la tardor trau catifa de fulles,
no és pas l’adéu, tan
sols són les despulles
d’una victòria més
d’amor que passa.
5. Biblioteca Pública Cronista Chabret. Plaça
del Cronista Chabret
LLIBRES AMICS
“Mi ingenio los engendró
y los parió mi pluma...”
(Cervantes)
Set o setenta, o set-cents, o set
mil, tants s´hi val.
Prestatges plens,
farcits, reblits de llibres
grimpen per les
parets —i avancen— de ma casa,
pels metres quadrats
de ma casa,
pels metres cúbics de
ma casa,
pels bucs de ma casa.
I àdhuc pengen del
trespol de ma casa.
Llibres gruixuts, llibres prims,
relligats o en
rústega
(més d’un té soltes
les fulles de tant de consultar la seua
anatomia).
N’hi ha d’alguns que,
de tan prims, l’escrit a penes
arriba a cobrir les
quatre fulles d’un quadern.
D’altres que hi cal
de quatre xifres per expressar el seu
tamany.
Llibres. Llibres
pertot i més llibres encara.
Llibres!
Els llibres fa temps
que envaïren ma casa.
I encara en fa més
temps que m’envaïren a mi.
Em guanyaren, van
vèncer.
M’aclapararen.
Llibres, lleibres.
Més llibres.
I què puc fer jo, pobre de mi, humil
criatura,
si no m’agrada altra
cosa més que comprar llibres,
adquirir llibres,
si no sé més que
llegir llibres,
si no aprofite per a
més que per escriure llibres?
Trista cosa, ben
cert,
això d’escriure
llibres (més trista encara si arriba
a la categoria de
dissort,
de dèria,
de necessitat
imperiosa).
Llibres que es multipliquen per
centenars, per mils...
Molts dels quals són
fills meus. Ai, pense, fills meus!
Llibres que pots
trobar-te algun dia, algun bon dia,
biblioteconòmicament
ordenats en una Biblioteca
més o menys popular,
més o menys erudita,
comentats amb fervor
per la mà d’un amic,
tractats amb reverència
i, fins i tot,
traduïts a una altra llengua
...o vilment
despreciats, convertides les fulles en propici
embolcall.
o bé perduts en un
sostre
junt a la més diversa
mercaderia,
o llançats a una
bassa femera,
o cremats com feia
aquella monja que tot ho cremava,
o foradats com els
d’aquell general
que els usava per
tirar al blanc,
o senzillament
abandonats...
Pobres llibres si són teus.
Pobres, també si són
fills d’altri.
Perquè tots són
fills, al capdavall.
Meus o teus, o
d’aquell que encara vol escriure.
Llibres fills.
Pobres fills.
Llibres...
6. Carrer Sant Dídac
AQUELL DIA
Jo vaig nàixer un dia calorós de juliol
en una cambra clara
d’una casa menuda
d’un carrer curt i
estret d’eixos que pel meu poble
juguen a conservar la
rància fesomia
de segles entre
pedres i calç i ombres eternes
que a penes
entreveuen el sol quan pel migdia
s’escampa pels
carrers com una meravella
més “mera” quan més
“vella” i tot i més encara
quan naixen els
infants en dies calorosos
de l’estiu com el dia
aquell que jo vaig nàixer
que per cert no era
dia perquè era nit i alhora
cantaven tots els
galls la primera cantúria
d’aquella matinada
d’estiu en què ma mare
cuitava tremolosa
sentir el primer plor
d’aquell fill esperat
i sentir la carn tendra
junt a la seua galta
i plorar d’alegria
en aquella nit càlida
de l’estiu saguntí
que Déu li concedia
com un cant d’esperança.
7. Mercat. Plaça de la Peixcateria
CANÇONETA
Per la plaça del Mercat
passejava una gateta.
Un carretó que ha passat
l’ha xafada a la
cueta.
Un gatet molt arriscat
l’ha curada, la
pobreta.
El carretó se n’ha anat,
ella plany
arropideta.
Ara ploren gata i gat
agafats de la maneta.
8. Plaça Major
PORXES
Porxes de la Plaça Major
on aprenguérem a
esperar tu i jo.
Porxes d’irregular anatomia
on cada pedra sap
d’un camí i d’una vida
solcada per mil veus
i mil edats
que aventen
llunyanies i passat
(o els arcs que
encara queden
per miracle del
temps, en mig punt o apuntats
somnien xarradisses
al capvespre).
Recordes la fonteta que aspirava
a ser font de jardí,
i no arribava
ni a ser font, ni
farola, ni peiró, ni rastre d’antic pou?
Porxes de la plaça, cavallers d’altres segles,
anunci famolenc de
pervivències
on ressonen encara
cançonetes
al recer de les hores
i les pedres.
Si contaren els passos que comptàvem
en el nostre passeig
inacabable!
Mil...dos mil...un
milió, o dos, o més...
Veig encara la cara del forner
vora el cantó, fixa
en els nostres passos,
i la fornera que
venia el pa.
I les dones que
eixien a mirar-nos aquell dia que vaig
tornar, radiant,
amb uniforme nou, i
al cap
em brillava una
estrela.
(Ai! que quan hom es
jove la fantasia alena).
Porxes de la paça vella, pedres,
arcs, gestos.
Venia la tardor,
colpejaven les ombres,
les nostres mans
amaven la mútua carícia
i saber-se llumins
plens de calor amiga.
Quan venia la pluja o
l’aspra tramuntana,
els porxes eren
nostres, i tota l’ampla plaça
quedava convertida en
ample riu
per a tu i per a mi.
Si anàvem per la dreta, el botiguer
mirava,
i fins l’apotecari
del cantó de dalt mirava.
i aquelles tres
germanes i el cosí que mirava,
i Remei, i Maria, i
tot el món mirava.
I encara el rector,
en eixir de l’església, mirava
(de reüll, si voleu,
però mirava),
i l’escolà, que era
molt alt, mirava.
i ta tia, com mirava!
“És un xic que
promet”, li havien dit un dia,
i ella, maternalment,
aprovava la dita,
que la seua neboda
—“tu què t’has cregut”— no era com
les altres
“i cal fer les coses
per a bé”.
Els porxes començaven a créixer cada
dia
per a tu i per a mi.
Els diumenges moria
la darrera il·lusió
de la setmana.
I a esperar el
dissabte que tardava, tardava...
I novamet els porxes obrien un racó
i un sospir al
capvespre,
i es vestien de festa
per la nit,
quan el nostre
passeig era a la banda esquerra
i el sòl més pla era
una gran cadena
de passos apressats,
distants, que ni miraven
ni tan sols pareixien
ser reals. Com si quatre
haguessen perdut
l’esme i els altres el rellotge.
I no miraven tants.
(Potser perquè
vivien, els més, als “pisos”alts).
Porxe va i porxe ve.
I porxes,
porxes,
porxes.
Porxes alts, porxes
grans, porxes teus, porxes meus,
porxes que conegueren
el silenci i la veu
de dos adolescents
que un dia, ara ben llunyà,
filaven una ardenta
renglera d’esperances.
Porxes de la Plaça Major
on aprenguérem a
esperar tu i jo.
Quan de bell nou retorne a xafar
eixes pedres
crec escoltar nou
càntic,
com un poema alegre
que es trenca en mil records
i encara en moltes
veus.
O potser un retrat
molt més humà,
un poema novell que
em recobra la via d’aquells moments
i em fa
sentir-me satisfet
per l’elecció ben feta.
9. Església de Santa Maria. Banc de les
mentides
DEMÀ ÉS DIUMENGE
Demà, que és diumenge,
quina festa fan?
No anirem a escola
i el pare ens durà
jocs i llepolies.
La mare farà
coquetes amb mel
i un llongo ben gran.
Demà que és diumenge,
quina festa fan?
Hi haurà a les esglésies
repic general.
Faran processó
i anirem mudats
a l’escolania
tots de blanc i blau.
Demà, que és diumenge,
quina festa fan?
Un cor de donzelles
canten a l’altar
de Santa Maria,
i el bon escolà
donarà ronyosos
als nens que aniran.
Demà, que és diumenge,
quina festa fan?
Potser que me’n vaja
al riu a jugar,
a veure com ballen
a ritme de vals
gripaus i granotes
i algun llangardaix.
Demà, que és diumenge,
quina festa fan?
Els grans no treballen,
se’n van a caçar
o a pescar anguiles
i, alguns, a ballar,
o a veure les xiques
a voreta mar.
10. Carrer dels Cavallers
CARRER DELS CAVALLERS
Quin arrelam de
segles per l’escaire
que atén antigues
pedres del carrer.
Quin regust d’ombres
fixes! Quin deler
el del sol per
sentir-se caminaire
sobre les lloses.
Senda oberta al caire
de vells blasons que
dormen un quefer
i, en un suprem
esforç, dan el darrer
sentit a un nom que
regalima en l’aire.
Quan ve la nit pareix
que una altra troba,
dominant els
silencis, duu la prova
de vianants antics
que s’han perdut
entre aldarulls del
temps, mentre a les portes
d’alguna llar
perviuen les somortes
armes parlants i
timbres d’un escut.
11. Carrer Penya Esvaradora
CANÇÓ DE BERENAR
Salvadora,
repica
la tambora
i
acompanya les xiques
a
la Penya Esvaradora.
Cançó popular saguntina
SALVADORA és una xica
llarga i llisa com un
fus,
que tan sols se menja
al dia,
quatre dàtils i un
tramús.
Salvadra, pica, pica,
pica i repica al
compàs,
que a Penya
Esvaradora
ni arribes ni
arribaràs.
Salvadora, que és
molt prima,
prima i alta com un
pi,
s’alimenta de sardina
i llonguet sucat en
vi.
Salvadora, pica,
pica,
pica i repica al
compàs
que a Penya
Esvaradora
ni arribes ni
arribaràs.
Salvadora no va a
escola
per anar-se’n a
jugar,
i s’escapa de sa mare
quan li porta el
berenar.
Salvadora, pica,
pica,
pica i repica al
compàs
que a Penya
Esvaradora
ni arribes ni
arribaràs.
Salvadora, com no
menja,
se lio ha fet cara de
fil,
i sa mare l’empapussa
amb formatge, pa i
pernil.
Salvadora, pica,
pica,
pica i repica al
compàs
que a Penya
Esvaradora
ni arribes ni
arribaràs.
12 Calvari
CALVARI
Símbol d’una gran fe que mai no es trenca
i reviu sobre els
segles i les gents.
Empinada sendera
d’amatents
corbes i altius
xiprers, riscosa llenca.
Ziga-zaga de l’hora primerenca
entre passos de
negres penitents
acorats per idèntics
pensaments
en perenne i sublim
alba abrilenca.
(El meu pensament va dret a les
blanques
pedres del teu camí,
sentides tanques
que, en altre temps,
per mi foreu joguina).
Un divendres cada any brilla
l’ermita
i, en paleta de
llums, el marc limita
de la Semana Santa
saguntina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada