Dedicat a la memòria de Pepe Francés i Alberto Ventura.
HUI US VULL FER UNA PREGUNTA: PENSEU QUE LES
PEDRES SENTEN? QUÈ EM DIEU? ALGUNA
VEGADA HEU TINGUT LA IMPRESSIÓ QUE
ES QUEIXEN? JO SÍ, I JA HO VAIG SOSPITAR QUAN VAIG LLEGIR ELS VERSOS DEL VELL
POETA SAGUNTÍ: “JO HE NASCUT VOLTAT DE PEDRES VIVES, PECES D’UN TEMPS PLE
D’OMBRES I VIGÈNCIES.”
I HO VAIG VOLER COMPROVAR, VOLIA SABER SI LES
PEDRES QUE DORMEN FERIDES D’ANTICS CISELLS, RESPONIEN AL TACTE DE LA
MEUA PELL, AL MEU ALÉ, ALS MEUS ULLS OBERTS.
I VAIG DESCOBRIR QUE LES PEDRES HAVIEN
PLORAT PER LA MORT DEL
SEU HOMER.
I UN DIA, A POQUETA NIT, VAIG ENDINSAR ELS
MEUS DITS EN UN CLEVILL DEL TEMPLE, ARRAN DE LA
ROCA MARE, I VAIG SENTIR BATEGAR EL MUR, AL
RITME DE LES PREGÀRIES ADREÇADES A APOL.LO. I VAIG SENTIR GEMEGAR
VOLUPTUOSAMENT LA CASTA DIANA. I EM VAN ARRIBAR ELS
ECOS DELS SALIS, SACERDOTS DE MART. I EM VAIG COMMOURE.
I UN ALTRE DIA, PALPANT LA MURALLA, VAIG SENTIR LA SÚPLICA D’UNA PEÇA DE COLUMNA
ESTRIADA; ELLA I LES SEUES COMPANYES HAVIEN ENLAIRAT ORGULLOSAMENT EL TEMPLE
D’HÈRCULES. I ARA EREN MATERIAL INNOBLE, SIMPLE FARCIT DE MURS INFIDELS. VAIG
INTENTAR ARRANCAR-LES, RESTITUIR LA SEUA
DIGNITAT DIVINA, PERÒ NO TENIA LA
FORÇA NECESSÀRIA. SÓC UN MORTAL, NI TAN SOLS UN HEROI.
FA NOMÉS UNS MESOS, VAIG SENTIR QUE ELS
CAPITELLS, I LES BASES DE LES COLUMNES
DEL FÒRUM EM CRIDAVEN. NO
COMPRENIEN QUÈ FEIEN PER TERRA, DESORDENATS, INSERVIBLES. LA SEUA BELLESA ESDEVENIA INÚTIL,
ESTÈRIL SENSE EL DESTÍ QUE L’ARTISTA ELS HAVIA CONCEDIT.
UNA VESPRADA, MENTRE MENJAVA EL FRUIT DE LA FIGUERA, RECOLZADA
L’ESQUENA EN EL BLOC DEDICAT A L’EMPERADOR, VAIG NOTAR QUE LES LLETRES ES
MOVIEN, I EM RECORDAVEN QUE
ALGÚ SE N’HAVIA OBLIDAT, QUE EL ALTRES MONUMENTS LAPIDARIS
REPOSAVEN ALS MUSEUS, I QUE NO ESTAVA BÉ HAVER DE VIURE A LA INTEMPÈRIE, OCULTES A LA
VISTA DELS TURISTES.
I JO NO VAIG CONTESTAR, PERQUÈ SÓC EGOISTA, I
JA M’AGRADA QUE LES COSES SIGUEN COM SÓN. M’AGRADA GAUDIR, SOLITÀRIAMENT, DEL
TACTE DE LES PEDRES, ACARICIAR-LES SECRETAMENT, TROBAR LA
CLAU DEL MISTERI I DEL PLAER. LES VULL PER
A MI I SÓC GELÓS D’ALTRES MIRADES. NO M’AGRADA COMPARTIR EL QUE M’HA COSTAT
TANT DE DESCOBRIR. I M’AGRADA LLEGIR OVIDI I HORACI GRATANT-ME LES ESPATLLES
CONTRA LA SUPERFÍCIE
FERIDA PEL CISELL, MENTRE MENGE LES FIGUES MADURES DE L’ARBRE
QUE CREIX LLIURE I SALVATGE, DE L’ARBRE QUE ARRELA ALS MURS QUE ELS CÍCLOPS VAN
BASTIR.
PERÒ TAMBÉ COMPRENC QUE AIXÒ NO POT SER, QUE
NO HI TINC DRET, I PER AIXÒ HUI INVOQUE
HÈRCULES. I LI IMPLORE QUE TORNE A LA CIUTAT
QUE TANT LI VA PREGAR, QUE TANTS DONS LI VA OFERIR. TORNA
HÈRCULES A LA TEUA PÀTRIA
, RESCATA LES COLUMNES EMPRESONADES ALS MURS, ESCOLTA LES QUEIXES DE LES PEDRES
QUE CRONOS HA OBLIDAT, OBRI LES PORTES VEDADES PER LA DESÍDIA. I NOSALTRES ET
DEMOSTRAREM QUE SOM DIGNES DELS NOSTRES ORÍGENS I DE LA NOSTRA HISTÒRIA.
I PER
AIXÒ ESTEM HUI ACÍ, LLIURES I DISPOSATS, PERQUÈ JA HEM APRÉS A ESCOLTAR LES
PEDRES.
Quico Fernández.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada